Esquerra Valenciana

PER LA DESREGULACIÓ FINS LA IMPOTÈNCIA

Declaració política d'Esquerra Valenciana amb motiu del 1er. de maig de 2008

Després d’uns quinze anys de política neoliberal fora de tota mida, i uns trenta anys després d’iniciada la revolució conservadora de Tatcher-Reagan, hem arribat finalment a la crisi.

Amb l’estrepitós silenci de les càtedres d’Economia al fons, el governs ‘occidentals’ s’han lliurat a una boja carrera d’ajudes per tal d’animar la demanda. Injeccions, diuen, per al sector financer per a veure si els consells d’administració dels bancs superen el terror-pànic que els immobilitza i obren una mica la mà del crèdit per a que particulars i empreses puguen comprar, i pagar, allò que cal urgentment consumir. Però també alguna ajuda directa als particulars per tal d’insuflar optimisme als consumidors. Tota la munició de les antigues polítiques anticícliques es farà servir per tal d'apuntalar la demanda solvent que empente el carro del cicle econòmic. ¡Keynes ha ressuscitat! ¡Encara com!

El mal és que ara les coses no són com abans. Quan Roosevelt o Hitler subvencionaven els llauradors o les fàbriques d'armament es produïa un efecte multiplicador de la demanda ja que els empleats dels sectors subvencionats compraven productes i servicis d'altres sectors econòmics, que al seu torn contractaven nous treballadors que compraven més productes d'altres sectors econòmics, que al seu torn compraven més coses a d'altres sectors, i etc, etc. O, al contrari, durant els trenta gloriosos de posguerra, quan semblava que el capitalisme havia superat definitivament les crisis, era la Seguretat Social garantista i el serveis públics universals i generosos els que impedien el progrés de les crisis evitant les caigudes sobtades de la demanda agregada. En tots dos casos, tant per a superar la crisi com per a evitar-la, la recepta ha estat la mateixa: l'actuació de la iniciativa governamental per a sostenir la capacitat de consum de les masses. Però ara aquestes polítiques han perdut la major part de la seua eficàcia. Els efectes multiplicadors de la demanda, si es noten en algún indret, es notaran en Shangai, en Tànger o en Calcuta. Però rara vegada sobre el terreny on es fa el 'gasto'.

Eixe és el significat de la internacionalització de l'economia, eixe és el resultat del desarmament aranzelari europeu, això és exactament la desregulació dels mercats: la impotència dels poders públics per a intervindre posant ordre al desgavell muntat per 'los creadores de riqueza'.

Naturalment, no és que la capacitat d'intervenció ens garantitze res. La capacitat, si no va acompanyada de la voluntat política, serveix de ben poc per sí sola. Però és que, tal com estan les coses, ens trobem en la més estricta impotència. La crisi cavalcarà com un cavall desbocat tant com la providència tinga a bé. Ni tan sols podem tenir l'esperança que la minoria plutocràtica, que té capacitat d'incidència privada en els mercats mundials, prendrà mesures sensates. Els dimonis de Pandora els han alimentat tan bé i durant tants anys d'eliminació de 'rigideces', que ara ja no són capaços de fer-los front. No poden, no saben i, probablement, tampoc ho volen.

Els milions que Pedro Solbes injectarà en l'economia serviran per a millorar la situació d'aquells que els reben directament. I poc més. I el mateix passa amb les prestacions de la Seguretat Social. Els articles de consum massiu no es fabriquen ni a l'Estat espanyol i a Europa, ni tan sols als U.S.A.. L'especulació amb els immobles ha ocultat la real desindustrialització del territori, la posició dependent, merament compradora, que ens han assignat en la nova divisió mundial del treball. I reanimar l'especulació immobiliària sembla ja una tasca impossible. Al màxim que es podria arribar seria a fluctuacions momentànies, sempre precursores de caigudes més pregones. D'alguna manera s'ha de destruir el capital excedent i, com sempre ha passat en la Història, la lluita serà entre les classes però la guerra serà entre les minories opulentes.

En aquestes circumstàncies el que menys necessitem és un nacionalisme provincià i una classe treballadora ploramiques. Més prompte que tard, l'únic que tindrà valor serà poder-se presentar com a factor d'ordre en mig del caos. I aquí un nacionalisme clarament d'esquerres, clarament compromés en la forja del front històric de totes les classes no estrictament vinculades al capitalisme, té una primogenitura a la que no pot renunciar.

I, en aquest sentit, la Carta Social Europea i l'Aranzel Únic Eco-social formen el binomi reivindicatiu que ens dona el marc conceptual sòlid i adient per a no perdre el nord entre els vendavals que se'ns venen al damunt.

El silenci de la burocràcia sindical socialdemòcrata i comunistoide sobre aquestes qüestions, que manté obertes i pendents eternament, no és una dificultat més, sinó una magnífica oportunitat per a encetar la substitució del socialisme clàssic en tant dirigent de les classes treballadores. En el marc de la desregulació i el desarmament aranzelari cap política reformista benintencionada pot tenir èxit. Però també, cap regulació social i cap rearmament aranzelari pot tenir èxit ... en el marc limitat d'un sol estat-nació. Heus ací el que dona sentit i projecció de futur al nacionalisme sobiranista. Especialment al continent europeu, però no sols.

La supervivència anacrònica dels estats-nació i el caos de la crisi capitalista, no ja només la insuportable injusticia quotidiana, són un mateix i indestriable problema. I donada l'enormitat de les forces econòmiques en presència són el problema per excel·lència, la resolució del qual marcarà definitivament el futur de la Humanitat o, simplement, determinarà si aquesta té algun futur.

Abordar amb determinació aquest problema, posar-lo al centre del debat tot fent aportacions en positiu, bregar amb les deixalles i escombraries ideològiques heretades de la Història recent i aplicar-se a destriar el que encara és útil del que ja no ho és, aquestes haurien de ser les tasques primordials de tots aquells que volen ser fidels al seu País. El redreçament nacional del País Valencià, i encara més l'assoliment dels Països Catalans, formarà part de la salvació de la cultura i la civilització humanes, de la superació definitiva del desgavell capitalista, o no tindrà mai lloc.

Esquerra Valenciana fa un cridament a tots els companys i amics del Bloc Nacionalista Valencià, i en general a tots aquells que es consideren partidaris de la sobirania dels pobles front a la sobirania dels mercats, per a que enfoquen els problemes quotidians amb els que diàriament s'enfronten des d'aquesta perspectiva, nacional i de classe, que és la que ens permet estar segurs que representem la veu de la majoria social i de que podem oferir les opcions més sensates i ajustades a les autèntiques necessitats d'eixa majoria social.

Esquerra Valenciana. Comissió Permanent

1/5/2008