LA INSUPORTABLE LLEUGERESA DEL CENTRE

A les eleccions del passat 27 de maig hi estaven presents tres forces poderoses que empenyien el vot cap a la dreta. Una és circumstancial i, possiblement, no és repetirà en pròximes ocasions. Les altres dues són permanents, estructurals, en gran mesura independents de les circumstàncies del moment.

La primera força estructural que empenta permanentment l'electorat cap a la dreta és l'activitat política de l'equip dirigent del PSOE. Especialment quan, com ara mateix, es troba al front del govern de l'Estat. Aquest efecte, es produeix per raons inevitables ja que el PSOE és un partit d'Estat, o al menys així el vol la 'camarilla' dirigent, i això l'obliga a consensuar contínuament els temes importants amb el gran partit de la caverna carpetovetònica, és a dir, que el PSOE contínuament està centrant-se, està aigualint i desdibuixant el seu perfil diferencial. I amb això aconsegueix que, per una banda, els seus electors més dretans deixen de valorar-lo com un element de diferenciació respecte als seus veïns els votants més liberals del PP i, per altra banda, els seus votants més 'socialistes' es veuen sempre decebuts i confosos, tot i els patètics intents d'esbombar mediàticament les diferències i les realitzacions superficials, que només es poden donar i es donen en terrenys polítics marginals.

Sembla que es tracta d'una opció estratègica de llarg abast. Blair, Royal o Zapatero no són assimilables a Olof Palme, Wily Brandt o Mitterand, perquè no volen ser-ho. Diuen que diuen que l'objectiu és bastir a tota Europa un sistema polític com l'americà, amb un bipartidisme perfecte i una política d'estat única i, per regla general, opaca per al gran públic. Els partits socialistes volen ser de majors com el partit demòcrata americà.

Relacionada, probablement, amb aquest projecte de futur està la que seria la segona força estructural que empenta el votant cap a la dreta. Es tracta d'allò que han constatat ja els més conspicus sociòlegs i periodistes: el perfil del votant d'esquerra s'està dissolvent, ser d'esquerres és cada cop més barat i menys identificatiu. Aquest fenomen de desvaliment ideològic de la gent que vol identificar-se com d'esquerres té moltes raons que el poden explicar, però ara cal assenyalar només la que pot ser més important i és, alhora, la menys reconeguda. Les polítiques que conformaven el cos i l'ànima de la identificació esquerrana han estat extretes del camp polític visual que el gran públic pot observar. La política social i aranzelària, la política monetària i de serveis públics, i moltes més han estat traspassades, en tot o en part, a un àmbit europeu opac per al 90% dels europeus. Els Estat-nació havien mal que be, a sang i foc i a força de diners i anys, creat un espai polític propi, una àgora, una plaça pública, on els ciutadans d'arreu d'Europa estem acostumats a sentir-nos 'en política'. I continuem fent-ho així. Però ara en la plaça estatal ja no es parla, o potser si, però no es vota o no es decideix de debò sobre els factors fonamentals que afecten a les institucions socials, als serveis públics i a la vida quotidiana de la gent. Ja no és possible un autèntic 'pacte social' estatal al marge d'Europa. Ara només seria una ficció propagandística. I alhora, la visió del votant d'esquerres continua limitada per les fronteres estatals, quan les polítiques fonamentals ja es forgen a nivell continental, de forma que aquest votant va perdent dia rere dia els 'perquès' que eren el fonament racional de la seua esquerrania.

I la força circumstancial, excepcional, que ha empentat definitivament cap a la dreta ha estat una ona socio-econòmica que és, possiblement, una singularitat històrica. Estem assistint a la mutació de la classe dels propietaris mitjans i menuts de la terra en una classe de nous financers i rendistes. I aquells que encara no han donat el pas, estan delerosos per fer-ho. Milers de fanecades que havien pertangut a una família des de molt de temps (el repartiment, la desamortització, etc.) han estat canviades per diners, per símbols financers. Això potser significarà un suïcidi social i cultural per a eixa gent però ¿quan la mesocràcia agrària ha tingut alguna actitud intel·ligent? Eixa realitat i eixa perspectiva de financiarització vital ha donat al PP milers d'activistes espontanis que han estès un argumentari elemental però amb un efecte 'piconadora' indubtable.

L'allau de diners delerosos per trobar una col·locació rendible al nostre País serà, lamentablement, flor d'un dia. Els milers de nous rics no van a fer cap inversió socialment productiva. Ni tan sols van a fer inversions hàbils des d'un punt de vista particular. La crisi de la industria tradicional continua la seua marxa i l'agricultura està més o menys com cabia esperar. Dintre d'uns anys, l'abús de les despeses sumptuàries, el desunflament de la bombolla immobiliària i la volatilitat borsària els obligaran a tornar a la realitat. Entre tant, el que està clar és que a l'entusiasme ortera pel manà immobiliari no se li pot fer front amb les febleses ideològiques i programàtiques que l'esquerra i el nacionalisme venen arrossegant des de tota la transició.

En aquestos moments, de cara a la immediatesa política, com ara les eleccions generals, des del camp de l'esquerra amb voluntat de majoria i de govern, des del camp del Compromís, només podem fer front a la primera de les tres forces que dretanitzen els resultats electorals. No sembla molt, però tampoc no és poc, donades les circumstàncies.

Totes les condicions estan donades per a que un cridament a reagrupar a tots aquells que volen escapar del pou de frustracions i desencant que és el PSOE trobe ressò en una bona part dels electors tradicionals d'aquest partit. L'única dificultat rau en el posicionament fluctuant dels dos socis principals del Compromís. Que es manifesta principalment però no exclusiva, per la banda d'EUPV-IU en l'escassa diferenciació de les polítiques del govern central, i per la banda del Bloc en la sorollosa pressió dels seus poders locals, els únics poders reals al Bloc, per a mantenir en la inòpia política els seus votants ... que no voten Bloc.

El president Zapatero no ha propiciat una segona transició però si està forjant un segon desencanto. Per aprofitar aquest moviment tan anti-natura el primer que cal fer és posicionar-se sobre el terreny polític que aquest senyor i el seu partit abandonen o menystenen. I aquest posicionament, per a tenir èxit, ha de ser sincer i contundent, és a dir, no negligible pels medias adversos. {Per exemple, com que segurament no ho farà cap ministre de Zapatero ni cap apessebrat del PSPV, Morera podria preguntar-li públicament al senyor arquebisbe: si Deu no és prescindible en l'ensenyament públic, ¿això vol dir que Deu és obligatori? I si no és obligatori, ¿com és que no és prescindible?.

I podria també contestar-se a sí mateix que allò que és absolutament prescindible en l'ensenyament públic és la mitologia confessional i les institucions relacionades. Si l'Església vol fer apostolado, que el faça amb gent adulta i formada, i que deixe d'aprofitar-se de la candidesa dels infants.}

Francesc Santacatalina

President d'Esquerra Valenciana (Bloc Nacionalista Valencià)