Esquerra Valenciana

DECLARACIÓ D'ESQUERRA VALENCIANA SOBRE LA MESA PER L'ENTESA.

El Consell Polític d’Esquerra Valenciana, l’històric partit de l’esquerra nacionalista i republicana del País Valencià, atès l’interès i les expectatives que la nostra incorporació a la Mesa per l’Entesa ha creat en l’àmbit del nacionalisme i de l’esquerra al País Valencià, volem fer pública la següent DECLARACIÓ:

1. Aquesta proposta d’aliança electoral suposa la concreció, dins les possibilitats que permeten les condicions polítiques actuals de l’esquerra i el nacionalisme al País Valencià, de la voluntat unitària que ha estat una constant fonamental de l’actuació política d’Esquerra Valenciana. Una voluntat unitària que s’ha concretat, a partir de la seva refundació en 1998, en dos eixos fonamentals i complementaris:

2. L’eix unitari del nacionalisme polític respon, d’una banda, al convenciment de la necessitat essencial de comptar amb partits polítics propis per tal de defensar els interessos del poble valencià i poder assolir el seu ple redreçament nacional, amb el reconeixement del dret a l’autodeterminació i, des d’ell, a la lliure confederació amb la resta dels Països Catalans; i, d’altra banda, al convenciment que l’actual estat d’emergència nacional que pateix el poble valencià exigeix un esforç prioritari d’anar fent convergir, des de la seua pluralitat, les diferents opcions nacionalistes, per tal de superar la seva marginalització política i d’esdevenir una força capaç d’incidir significativament, i d’anar transformant, la vida política i social del País Valencià.

Es per això que la recuperació i actualització, en 1998, de la històrica Esquerra Valenciana es va realitzar amb el plantejament unitari de contribuir, des de la seva singularitat política, al moviment de convergència política que suposava l’engegament del Bloc Nacionalista Valencià. Projecte al qual, sense renunciar al seus propis principis, es van incorporar els militants d’EV, treballant en l’eixamplament de la seva organització i en la defensa dels seus plantejaments polítics fins al mes de novembre de l’any 2000, en què es va procedir a expulsar del BNV les persones signants de la petició de reconeixement intern d’Esquerra Valenciana; aquest fet venia a concloure la constant resistència del nucli dirigent del Bloc a la nostra plena integració en aquella formació política.

Des de la constatació que el foragitament d’EV, per part del BNV, havia posat de manifest les limitacions "d’un projecte que desitjàvem que fóra plural i amb vocació d’aglutinar el nacionalisme polític valencià" però s’havia assentat en l’estratègia d’anar desllastant-se dels continguts propis de l’esquerra i del nacionalisme polític de matriu catalanista, el III Congrés d’Esquerra Valenciana va plantejar la prioritat de treballar "per la vertebració de l’esquerra nacionalista al País Valencià i la seua convergència amb l’esquerra nacionalista del conjunt dels Països Catalans, com a ingredient indispensable per a l’alliberament nacional i social del nostre poble." I en conseqüència, prenia la decisió de proposar a Esquerra Republicana del País Valencià, d’acord amb la nostra tradició històrica, "la constitució d’un comitè d’enllaç que establesca les passes i les condicions d’una col·laboració política unitària i convergent per tal de començar a construir el Pol de l’Esquerra Nacional que el país necessita".

D’acord amb tot això, el 5 de maig de 2001 Esquerra Valenciana va lliurar a ERPV un Document- base per al desenvolupament del procés de confluència entre ERPV i EV, on proposàvem la nostra integració en ERC-ERPV com a entitat associada. L’executiva d’ERPV, va derivar la proposta al Consell Nacional d’ERC perquè l’estudiés i la resolgués. Posteriorment, des de la presidència d’ERPV se’ns va fer una proposta concreta d’integració, que va ser acceptada pel consell polític d’EV. Tanmateix, aquesta iniciativa tampoc va comptar amb l’acceptació de la direcció d’ERPV que finalment, el més de setembre, i deixant a banda el seu Consell Nacional, ens va fer arribar la seva decisió de rebutjar la nostra integració col·lectiva; tampoc considerava convenient d’establir amb nosaltres cap acord d’unitat d’acció, ni la possibilitat d’establir una estratègia conjunta de cara a les properes eleccions autonòmiques i municipals del 2003.

Tot i haver de considerar tancat aquest procés de convergència política, Esquerra Valenciana va reiterar, en la seva declaració d’octubre de 2001

3. L’ eix de l’aliança electoral nacionalista i progressista respon, d’una banda, a la necessitat que el Partit Popular, atès el seu caràcter anti-social, anti-valencià, de destrucció del territori i militarista, deixe de governar el País Valencià.

I, d’altra banda, al convenciment que - tot i la necessitat de comptar amb partits propis que va quedar ben palesa amb el fracàs de l’estratègia assajada en la segona part dels setanta, de "transformació nacional" dels partits estatals mitjançant la integració en ells dels partits nacionalistes (PSPV, PDLPV, UDPV...) - el nacionalisme valencià, en el seu conjunt, encara no ha assolit l’objectiu bàsic d’esdevenir per ell mateix "una força capaç d’incidir significativament, i d’anar transformant, la vida política i social del País Valencià". Cosa que, des del nostre punt de vista, exigeix una estratègia política i electoral que partint del manteniment de la plena independència política i orgànica, establesca aliances amb d’altres forces no estrictament nacionalistes per tal d’assolir un conjunt d’objectius bàsics: reforçar i eixamplar els elements nacionalistes existents en aquelles forces i el seu progressiu procés de valencianització; anar permeabilitzant amples capes socials valencianes al missatge nacionalista; assolir una imprescindible representació en les institucions de govern i demostrar la capacitat de generar i desenvolupar alternatives de govern...

Aquesta aliança entre partits nacionalistes i partits d’àmbit estatal no és cap plantejament nou. Ben al contrari, compta amb un bon seguit de precedents: Podem dir que la irrupció de regidors nacionalistes a l’ajuntament de València en les eleccions municipals del 1931, elegits dins coalicions d’aquest tipus, suposa el punt d’inflexió vers la maduresa del nacionalisme polític valencià, com també, al 1936, els representants nacionalistes ( d’Esquerra Valenciana i del Partit Valencianista d’Esquerres) elegits al parlament republicà i a l’ajuntament de València, ho foren formant part de les llistes unitàries del Front Popular.

I ja en els darrers 20 anys de recomposició del nacionalisme valencià contemporani hi trobem exemples ben il·lustratius: en primer lloc la coalició electoral establerta per a les eleccions autonòmiques del 1987 entre EUPV i la UPV, l’única ocasió des de l’inici de l’autonomia en què els nacionalistes varen aconseguir representació parlamentària (dos diputats), i amb això va fer un pas fonamental en l’eixamplament de la seva base territorial i en el seu reconeixement polític i social. La coalició Esquerra dels Pobles, on s’integrà UPV per a les eleccions europees amb un resultat prou satisfactori, tenia certament uns trets diferents, però l’alternativa de conjunt dels partits nacionalistes, regionalistes i dels grups de suport arreu de l’estat, així com la seva relació / vinculació amb l’alternativa dels Verds europeus..., li conferia un perfil prou semblant, una alternativa dels nacionalismes dominats combinada amb una dimensió estatal. Així mateix, la coalició del BNV i Valencians pel canvi, amb Els Verds, una altra força d’àmbit estatal, va estar arran de sobrepassar la barrera del 5% en les darreres eleccions autonòmiques (mentre que en el mateix procés electoral·l’alternativa de perfil netament nacionalista i centrista que el BLOC abonava per a les europees a penes si arreplegava un poc més de la meitat d’aquells vots) i també va assolir, l’any 2000, el millor resultat en unes eleccions generals. També ERC-ERPV, compta amb experiències de conjunció, o cooperació amb partits que mantenen vinculacions estatals, com pot ser la integració puntual d’alguns dels seus membres en llistes municipals dels PSPV-PSOE o, més significativament, l’actual acord d’unitat d’acció amb Esquerra Verda – Ipv. Creiem que cal fer una valoració globalment positiva totes aquestes experiències ja que, de cap manera han fagocitat les forces polítiques nacionalistes sinó que han contribuït en major o menor mesura, a avançar en els objectius que abans enumeràvem.

Per tot això, i amb la intenció de fer confluir les propostes marc d’"el tercer espai", enunciat pel BNV i de "l’entesa" plantejada per EUPV, Esquerra Valenciana va proposar la constitució d’un acord electoral ample, unitari i de matriu valenciana establert sobre un programa compartit, des de l’esquerra, el nacionalisme i l’ecopacifisme. Aquesta aliança electoral hauria de comptar, a més del BNV i d’EUPV com a socis majoritaris, amb, ERPV, Els Verds del P.V. i Esquerra Verda–Ipv. A tal efecte, i durant els darrers deu mesos, Esquerra Valenciana ha realitzar diversos contactes amb totes i cadascuna d’aquestes formacions polítiques amb resultats ben diversos:

EUPV va mostrar des de l’inici una disposició favorable i una ampla flexibilitat en els seus plantejaments en cadascuna de les diverses reunions prèvies realitzades fins avui entre delegacions de les forces polítiques, una representació ampla i plural d’EUPV va assistir a l’acte que Esquerra Valenciana va organitzar al Puig, en commemoració del darrer diumenge d’octubre i per tal de potenciar la iniciativa d’acord unitari electoral, així mateix, a Esquerra i País (integrada a EUPV) ha realitzat conjuntament amb nosaltres una sèrie de meses rodones arreu del País Valencià per analitzar les possibilitats d’aliances de cara a les eleccions del 2003.

El 25 de juliol del 2001, Esquerra Valenciana es va adreçar a ERPV, Els Verdes del PV, i Esquerra Verda-Ipv demanant-los la negociació d'un acord unitari previ que fos un element clarificador i dinamitzador d'aquella gran aliança electoral. Cap d’aquestes formacions va contestar a la nostra proposta, encara que amb Els Verds es van tenir alguns contactes previs, no formals, i alguns dels seus representants van assistir a l’esmentat acte del Puig.

Abans de l’estiu del 2001, Esquerra Valenciana va demanar un encontre a la direcció del BNV "on totes dues forces polítiques puguem explicar-nos mútuament l’estratègia electoral que hem dissenyat de cara a les properes eleccions autonòmiques, i també municipals, per tal de veure si existeixen possibilitats de coincidir en la construcció de l’alternativa ampla i plural que l’actual situació del País Valencià creiem que demanda del conjunt de les forces nacionalistes i de progrés". Aquesta reunió es va realitzar finalment l’11 d’octubre de 2001, la direcció del BNV va fer manifest el seu ple desacord amb la proposta marc d’acord electoral defensat per Esquerra Valenciana, fent-hi força en la negativa a arribar a cap tipus de compromís amb forces polítiques d’àmbit estatal, "espanyoles". Davant aquest posicionament, Esquerra Valenciana els va demanar concrecions sobre el significat del tercer espai i, especialment, si estaven disposats a propiciar, al voltant del BNV, una aliança electoral estrictament nacionalista on pogueren adherir-se d'altres forces com la pròpia EV, ERPV, UDPV..., se’ns contesta que entenien el tercer espai com un espai sociològic que es vertebra exclusivament sobre l’eix polític del BNV, la qual cosa significa que el BNV només es planteja de concórrer a les properes eleccions en solitari. Evidentment, aquest plantejament, estava condicionat a les resolucions del congrés que el BNV realitzarà el 2002.

Així les coses, durant el darrer trimestre del 2001 Esquerra Valenciana es va centrar en posar les bases de l’embrió de l’única alternativa electoral unitària possible actualment i que s’ha concretat amb la constitució de la Mesa per l’Entesa del País Valencià, on s’han adherit formalment, EUPV, els Verds del PV., Esquerra Valenciana i a la qual ja ha demanat d’assistir com a observadora alguna altra formació política.

4. Esquerra Valenciana considera que aquest principi d’acord, tot i el seu caràcter encara embrionari, constitueix una base suficient per arribar a de bastir l’ acord electoral ample que hem propugnat des de l’inici de les negociacions que acabem d’explicitar. Caldrà encara, però, un esforç important per tal d’eixamplar-lo el més possible i per concretar-lo organitzativament i programàtica. És de cara a aquest treball de desenvolupament de l’Entesa pel País Valencià que volem fer les següents consideracions:

- Creiem que tota coalició electoral ha de partir, en primer lloc, de l’assumpció que els partits que el composen són forçosament diferents entre ells i, per tant, cadascun posseirà característiques singulars, no compartides per algun o per cap dels altres. Això implica que cal dotar-se d’una organització i d’una metodologia plural i consensuadora de treball que, allunyades de punt de partida "essencialistes" o "hegemonistes", accepte i salvaguarde aquestes singularitats.

En el cas de l’Entesa que propugnem això implica, com a condicions mínimes i inexcusables, constituir-se com a coalició electoral de matriu valenciana i permetre una representació equilibrada i una visualització equilibrada dels seus tres components ideològics bàsics: l’esquerra transformadora, l’ecopacifisme i el nacionalisme d’alliberament.

- Complementàriament a l’acceptació d’aquesta diversitat immanent en tota coalició electoral, és també imprescindible l’existència d’un base suficient d’afinitat que permeta d’establir un sòlid programa polític, reivindicatiu i de govern, ( i fins i tot, en el millor dels casos, generar una dinàmica d’interacció enriquidora per al conjunt) a partir de les coincidències, alhora que possibilite subordinar les possibles contradiccions. En el cas de la coalició electoral que propugnem, aquesta base d’afinitat és exigible no només pel que fa a l’acord en la seua globalitat sinó que també a d’acomplir-se suficientment en tots i cadascun dels tres àmbits ideològics bàsics que la composen.

Del debat, però, que aquesta iniciativa ha despertat fins ara es dedueix que l’argument fonamental d’aquells que qüestionen la conveniència de la incorporació de les forces nacionalistes a l’Entesa és que un acord amb partits d’àmbit estatal els convertiria en mers titelles d’EUPV, formació que es descriu com un autèntic paradigma de l’"espanyolisme", en la qual acabarien diluint-se. Els precedents ja esmentats, especialment les coalicions formalitzades durant les dues darreres dècades per la força nacionalista majoritària amb EUPV i els Verds -precisament els dos socis que juntament amb Esquerra Valenciana constitueixen l’embrió de l’Entesa-, suposen un dels arguments més sòlids i incontestables per rebatre aquest plantejament perquè, lluny de produir el resultat catastròfic que ara vaticinen, van suposar passos qualitatius de la major importància en el creixement del nacionalisme polític al País Valencià.

Això però, és evident que cal emmarcar cada projecte dins el marc polític on és genera i, per tant, cal també analitzar si la situació actual, contràriament a aquelles, presenta nous elements que fan inviable, o contraproduent, un acord d’aquestes característiques. En principi, aquests nous elements poden referir-se bé als aliats, que aquests haguessen evolucionat cap un tancament polític, major centralisme i "espanyolització"..., bé a la força o forces representatives del nacionalisme, que hagués crescut tant en vots i organització que no necessités de cap manera d’aquesta coalició per assolir representació parlamentària i per incidir significativament en la vida política i social del país o bé, finalment, que el propi país hagués millorat substancialment en la seua situació política i social, de manera que no fos necessari cap acord per treure’l d’una situació d’emergència nacional, política i social i es pogués plantejar una estratègia nacionalista de maduració i avanç a llarg termini, al marge del continuisme institucional dominat per un bipartidisme governant a mans de partits d’àmbit estatal (PP i PSOE).

Un acostament mínimament rigorós a la primera hipòtesi, l’evolució política en aquest darrer període per part dels possibles partits aliats, i especialment d’EUPV que sembla concentrar la major part de les reticències, creiem que no pot deixar de constatar una evolució positiva, tant pel que fa a la qüestió nacional com a la renovació política i organitzativa.

Tot i que cal tenir en compte, i valorar suficientment, el fet que EUPV és una formació política "formalment valenciana", també cal considerar el fet que manté un vincle "de caire federal" amb Izquierda Unida. Però és potser a IU on és fa més evident una evolució positiva (dins un context tremendament regressiu) pel que fa a l’assumpció de la qüestió nacional a l’estat espanyol; així, actualment ens trobem amb un fet tan significatiu des de l’àmbit nacionalista com la participació d’Euskar Batua en el govern basc, juntament amb PNV i EA, cosa que la fa respondre solidàriament del desplegament del programa de govern i de l’esforç pel reconeixement dels drets nacionals que constitueixen avui el punt àlgid de la lluita d’alliberament nacional a l’estat espanyol, i això no constitueix un fet aïllat, com podem veure també amb participació d’EUIB en el govern de progrés de les Illes Balears. Finalment, tot i que Iniciativa per Catalunya no forma part d’IU, creiem que l’acord programàtic assolit entre PSC, ERC i IC al Principat també contribueix a la creació d’un clima polític favorable a acords polítics com el que propugnem amb l’Entesa.

D’altra banda, des d’un anàlisi en clau estrictament valenciana, també se’n deriva un avanç clar, per part d’EUPV, en l’assumpció del fet nacional valencià. A nivell organitzatiu, i al costat de l’assumpció dels plantejaments nacionalistes per part de militants de diversa adscripció partidista o de corrent, en el temps transcorregut des d’aquella primera coalició EUPV-UPV fins avui, s’hi ha desenvolupat el corrent organitzat d’Esquerra i País, una formació de base nacionalista que ha esdevingut una força substancial i també el mateix PCPV que ha aprofundit en les reivindicacions nacionals dels valencians, el que fa que es singularitze encara més EUPV dins IU. En un segon nivell, ideològic i reivindicatiu, podem constatar coincidències bàsiques amb EUPV —dins la qual cal recordar el PCPV és una força fonamental— com la defensa del dret a l’autodeterminació, l’enèrgic posicionament contra el secessionisme lingüístic i per la normalització lingüística o la proposta de modificació de la Constitució Espanyola en el sentit de fer possible la federació entre les diferents comunitats autònomes existents als Països Catalans i, al costat d’aquestes reivindicacions i propostes estrictament nacionalistes, cal afegir-ne d’altres com l’exigència de la comarcalització del País, una política d’infrastructures viàries que prioritze la vertebració del País per damunt d’altres centralistes i grandiloqüents com l’AVE Madrid-València, un programa d’optimització de recursos i de desenvolupament sostenible, alternatiu a iniciatives desequilibrades i desenrotllistes com l’energia nuclear o el Pla Hidrològic Nacional, una oposició frontal a un model de desenvolupament econòmic que potencia l’activitat especulativa, la degradació del territori i les iniciatives turístiques i d’oci faraòniques, propagandístiques i ecològicament insostenibles, una ferma oposició i denuncia d’un estil antidemocràtic de govern que genera fenòmens de corrupció, enterboleix el control de l’opinió pública, envaeix els àmbits de decisió autònoms, desvertebra la societat civil...

Aquest llistat de coincidències, que pot semblar ja un apunt de programa -tot i que encara massa esquemàtic i parcial- de l’Entesa que propugnem es pot vertebrar en una mena de trama estructurada i indestriable, en la línia proposada per Esquerra Valenciana al seu darrer congrés treballar per formulació d’un nou projecte emancipador, una "alternativa civilitzatòria" bastida sobre la integració dels plantejaments político-ideològics del nacionalisme d’alliberament, l’esquerra transformadora i l’ecopacifisme. Es a dir, des del punt de vista d’Esquerra Valenciana aquelles reivindicacions "nacionalistes" es poden considerar reivindicacions globals perquè són també reivindicacions elementals, indispensables, per assolir un canvi polític i social radicalment democràtic, solidari i respectuós amb la diversitat; i les reivindicacions formulades des de la perspectiva de l’esquerra i l’ecopacifisme, són també "nacionalistes", perquè suposen la defensa de la identitat nacional del nostre poble, en tant que defensen un model propi de desenvolupament, amb la vertebració, la cohesió i l’equilibri del seu territori i la seua participació activa i sobirana en la presa de decisions.

Aquest model triangular d’alternativa, estructurat sobre els tres costats político-ideòlogics que hem esmentat, no és un patrimoni d’Esquerra Valenciana sinó que creiem és compartit en la seva formulació genèrica no només pels partits que han constituït la Mesa per l’Entesa, sinó per totes i cadascuna de les formacions polítiques a les quals ens hem adreçat des de l’inici per tal de conformar l’acord electoral ample, unitari i de matriu valenciana que la situació del nostre país necessita. Evidentment no hi estan desenvolupats en la mateixa intensitat ni des de la mateixa perspectiva, ja que cadascuna d’aquestes forces polítiques situa la seva base de sustentació, o "matriu identitària", en un d’aquest tres costats per reelaborar des d’ell els altres costats complementaris. En conseqüència, lluny de la representació "essencialista" de cada partit com un univers polític acabat i antagònic als altres, ens trobem amb una pluralitat de partits que comparteixen, i expressen conjuntament, un bloc social ample i un marc ideològic genèric, que evolucionen des de la seua singularitat, però poden interactuar, si s’assoliren unes condicions favorables (suficient grau d’afinitat i d’obertura) per tal de construir una alternativa unitària i caleidoscòpica, capaç de multiplicar les adhesions que cadascun d’ells aporta i d’enriquir-se mútuament.

Pel que fa a la segona hipòtesi a considerar, el fet que el nacionalisme valencià, en realitat la seva força majoritària, el BNV - per la seva negativa també a encapçalar cap tipus de coalició estrictament nacionalista- no necessités de cap manera d’aquesta coalició per assolir representació parlamentària i per incidir significativament en la vida política i social del país, ens sembla que s’ha de descartar, si fem l’anàlisi partint de dades raonablement objectives, com l’estancament o involució del seu vot en les darreres confrontacions electorals, les successives enquestes electorals que s’han fet públiques i que els situen en una forqueta entre el 2’9 i el 3’5 dels vots, la pèrdua dels aliats que havien contribuït a l’avanç relatiu (Valencians pel canvi i els Verds) i la restricció del seu perfil político-ideològic deguda a l’evolució, que ha propugnat la seua direcció, per tal de situar el seu espectre ideològic a la banda del centrisme polític i del valencianisme estricte – cosa que ha comportat la foragitació de la component més esquerrana i catalanista.

Així les coses, creiem que seria un error molt greu abonar la tercera hipòtesi, és a dir, pensar que el País Valencià pot continuar indefinidament suportant el present estat de coses i plantejar una estratègia nacionalista de maduració i avanç a llarg termini, al marge del continuisme institucional dominat per un bipartidisme governant a mans de partits d’àmbit estatal (PP i PSOE). Efectivament, arribar a les eleccions del 2003 sense cap acord electoral en l’espectre electoral d’esquerres i progressista suposaria, amb un alt grau de probabilitat, que l’única força d’aquest àmbit que assoliria representació parlamentària seria EUPV i que la correlació de forces resultant seria similar a l’actual, és a dir, majoria confortable del PP i reafirmació del PSPV-PSOE com a única força política susceptible d’arribar a consumar el recanvi de govern. No cal dir el que suposarien quatre anys més de govern anti-social, anti-valencià, de destrucció del territori i militarista del PP, especialment pel que fa la constant política lingüística secessionista a la volta que castellanitzadora (currículums de valencià, manca de suport a l’ensenyament en valencià, castellanització dels mitjans de comunicació públics, suport a les entitats culturals anti-catalanistes...) o l’aplicació expeditiva de la "renacionalización de España" que està portant endavant el PP a tots els nivells. D’altra banda, la incapacitat, una vegada més, d’articular qualsevol alternativa de govern altra que el PSOE, reforçaria en aquest partit els sectors i els plantejaments més involucionistes, un estil i uns plantejaments només en essència similars als que es desenvoluparen en l’anterior etapa d’hegemonia socialista. En definitiva, un estil de fer política consistent en esperar el deteriorament de l’adversari per fer canviar de mans la majoria absoluta i gestionar mitjançant relleus, amb els matisos que calguen, un mateix projecte polític i social que condueix a la degeneració nacional, a l’estrangulament de l’exercici de la democràcia i de les llibertats i al desballestament del ja precari entramat cívic del nostre poble.

Contràriament, si aprofitàrem tots aquesta conjuntura i articulàrem l’alternativa electoral que hem intentat d’explicitar ací, capaç de suscitar noves il·lusions, d’agrupar el vot progressista, que existeix al costat i a l’esquerra del PSPV-PSOE, i de convèncer un sector important del nou electorat i de l’electorat progressista que es va decantar en les darreres autonòmiques per l’abstenció, aleshores estaríem en condicions d’esdevenir la força decisiva a l’hora de concretar una alternativa progressista i nacionalista de govern o, en el pitjor dels casos, esdevenir una potent força d’oposició radicalment democràtica i un referent indispensable de qualsevol alternativa de govern futur. I tot això suposaria, de retop la necessitat per part del PSPV-PSOE d’evolucionar vers una autèntica regeneració político-ideològica i vers l’assumpció d’un model plural d’articulació de l’espai d’esquerres i progressista.

5. Finalment, Esquerra Valenciana vol deixar clar que mai no em demanat el protagonisme ni ens hem arrogat la representació majoritària del nacionalisme valencià, però tampoc som el partit ínfim i insignificant que han proclamat aquells que ens menystenen, cosa que es desdiu simplement per l’extraordinari interès en desqualificar-nos. Som, certament, una força encara modesta dins el conjunt d’un nacionalisme polític valencià que en el seu conjunt, i dissortadament, pot també ser considerat relativament marginal, però som, comptem amb la legitimitat d’existir, ens hem consolidat i hem crescut amb totes les limitacions que calguen, i aspirem, amb la nostra reflexió i amb la nostra acció, i fent honor al nostre passat, a esdevenir un referent important del nacionalisme i de la vida política valenciana.

Volem també proclamar el nostre convenciment que la relativa marginalitat política en la qual s’ha mogut fins ara el nacionalisme polític al País Valencià no es correspon amb l’arrelament del sentiment i les idees nacionalistes entre el nostre poble. El nacionalisme valencià, amb totes les graduacions que calguen desborda el marc organitzatiu i l’espai polític dels partits polítics que el representen, penetra en el camp d’altres partits progressistes i s’articula de forma molt més potent en els àmbits cívics i culturals. És la nostra obligació que les reivindicacions nacionalistes tinguen la incidència política que els correspon en la vida política valenciana i creiem que l’Entesa que propugnem pot afavorir-ho.

D’altra banda, tot i tenir en compte i valorar convenientment mols esforços i moltes iniciatives positives que han fet avançar la implantació del nacionalisme polític i han preparat el camí per als avanços que encara són per venir, cal considerar el fet que els nacionalistes ens hem mogut massa sovint dins un marc limitatiu i esterilitzador conformat per una barreja d’essencialisme de principis i subordinació política a les forces polítiques majoritàries en l’àmbit espanyol, en la pràctica, pel caïnisme i pel victimisme. Tots en som responsables d’això i tots en som responsables de superar-ho. Des d’Esquerra Valenciana pensem que la major manera de contribuir-hi és aquesta aposta i aquesta crida a la constitució d’una Entesa Valenciana de Progrés, on els plantejaments nacionalistes i la presencia dels partits que els tenen com a tret identificador bàsic tinguen un lloc essencial.

Assumirem els nostres possibles encerts, com les nostres possibles equivocacions, i seguirem treballant des del compromís de fidelitat insubornable que tenim amb el nostre poble.

País Valencià, 6 de gener del 2002
Consell Polític d’Esquerra Valenciana.